dissabte, 12 de maig de 2018

Cap a dormir amb tranquil·litat


Quan veus al Cesc així d’entrada i sense coneixer-lo pots pensar, quina pinta de sobrat que té aquesta nano, però a mida que t’hi acostes emocionalment t’adones que és un geniüt (hi estem treballant i molt, perquè mica en mica vagi aflacant) amb un cor tant gran, que a vegades no li deixa  veure els peus ni el que trepitja i s’enpuntega (expressió berguedana de caure de morros a terra).

El seu dia a dia està carregat de rialles, de bons moments, de moments que la seva mare se’l menjaria d’altres que li sap greu no haver-ho fet,  d’escola, d’amics, de xerrades inacabables, de visites als avis, de corredisses, de pilotes, de pedals, en resum de vitalitat majoritàriament positiva, el podríem considerar un nano feliç, però de tant en tant se li planteja un problema de grans que preocupa i angoixa als petits,  que ni ell ni qui té més a prop podem resoldre ara per ara.

Mentre només ha pensat o ens ha semblat que només hi donava voltes  a estones, hem anat trampejant la situació, proposant activitats, parlant del tema amb naturalitat i donant-li la importància justa (justa segons la manera d’entendre el problema per part d’un adult), fins que després de que hagi passat unes quantes nits neguitós, una dia abans del petó de bona nit, ja dins del seu llit, ha deixat anar amb llàgrimes als ulls; “perquè m’ha de passar això a mi?” “és que penso moltes vegades amb això, només em passen coses dolentes!”

Totes les alarmes disparades. D’entrada a l’endemà hi ha escola i hem de procurar que pugui anar-hi el més fresc i alegre possible. D’una revolada agafem paper i llapis i ens assentem amb l’Arlet al seu costat, el Cesc ja no entén res però se li esbossa una rialla, pensa, ara aquests dos què fan. Li demanem que ens vagi explicant tot allò que ha anat fent durant el dia, des del moment que s’ha llevat, tant el que consideri bo com allò que no li hagi agradat gens ni mica. Dins del que no li ha agradat hi ha el problema que l’atabala. De tot el seu relat n’aconseguim extreure 11 frases que defineixen el seu dia, resulta que 9 són bones i 2 són dolentes. Li fem veure que per més complicada de resoldre, de moment, que sigui la dolenta, en té nou que són bones i el convidem a anar a dormir recordant-les. A l’endemà i després d’una partida al Rumi, li tornem a aparèixer amb la llista i la fem de nou, ell ja demana escriure’n la meitat, tornen a guanyar els positius per golejada. El Cesc somriu, genial, no podem resoldre el problema però podem ajudar-lo a portar-lo amb més calma. Ja passem per la tercera nit i, durant el dia, el problema ha tornat a fer acte de presència, acabem la partida i tornem-hi amb la llista, aquesta vegada ja s’hi agafa ell, tornen a vèncer els positius.


Sembla que la iniciativa va funcionant i ens agradaria que incorporés aquest exercici com una rutina DIVERTIDA per dur a terme cada nit i així aclucar els ulls amb calma.

Hi donem voltes i agafant com a base la seva passió pel futbol, decidim que comprarem una pissarra magnètica  de les que fan servir els entrenadors d’aquest esport (finalment i per un tema de disponibilitat hem comprat una pissarra blanca i ell mateix tot jugant hi ha dibuixat el camp). Un dels equips serà l’ON i el formaran un màxim d’11 frases positives del dia i l’altre equip serà el dels OFF, format per un màxim  de les 11 frases més negatives de la jornada. Cada dia s’hi disputarà un partit i en una paper apart anirem apuntant-ne els resultats.
Pensem que serà una manera molt visual i estimulant per ell, d’adonar-se que per més complicada que sigui la part negativa, l’equip positiu sempre vencerà; esperem, desitgem, creuem els dits, el que no són els dits... que així sigui.

dimecres, 25 d’abril de 2018

El "meravellós" món de les paraulotes

És veritat que les paraulotes cada vegada estan més socialment acceptades i també ho és, que a mida que avancen les generacions se'n diuen més i de més gruixudes a edats molt joves, potser massa joves. Als nanos dir-les els fa sentir més grans del que realment són, possiblement els hi dóna la sensació d’entrar al món dels adults i a alguns adults, els hi fa esbossar una rialla escoltar de la boca d’un nas de mocs una bateria de renecs a l’estil del Pepe Rubianes, però com  que de Rubianes només n’ha existit un,  a molt d’altres adults els hi grinyolen les orelles.

Aquí doncs se’ns planteja un dels primers problemes per polir, que no a resoldre, perquè podrem llimar al Cesc però no capgirar la societat. Doncs, també és veritat que hi ha  expressions que difícilment tindran la contundència que els hi voldrem donar, sense  ornamentar-les amb un renec encaixat en el seu punt just.  Hem de trobar un cert equilibri entre la paraulota integrada en cada frase, i la “inevitable”.

Amb l’Arlet convenim que hem de frenar el rati paraulota/hora amb algun joc, doncs només amb advertiments i observacions sembla que no n’hi ha prou. Hi donem voltes i se’ns acut posar-hi preu, cada paraulota costarà a qui la deixi anar 50 cèntims d’euro, nosaltres tampoc estem lliures de pecat. En total hi haurà en joc 100€, dos components de la família començaran amb un pot de 33,50€ i el tercer amb 33€, per tal de que la xifra surti rodona. Prepararem 4 pots; un per cada un de nosaltres amb els diners corresponents i el quart per la banca, buit inicialment. Per cada paraulota que fem baixar un de nosaltres, 50cts. que marxaran del pot personal corresponent i entraran a la banca. Guanyaran les dues persones que diguin menys paraulotes i gaudiran dels diners de la banca més els que restin en els seus propis pots. Ho farem durant tres mesos i si es dona un cas d’empat, prorrogarem el joc un mes més.

Li plantegem el joc, abans d’acabar-li d’explicar ja es veu perdedor i ja no li agrada gens, no vol ni sentir-ne a parlar. Es complica tot el sopar i s’amaneix amb una bona ensetrillada d’aquelles paraulotes que s’intenten evitar. Pas que n’anem de bé.

Dos dies després i havent anat a passar una nit a casa dels seus avis torna molt animat i decidit  a jugar i conveçudíssim de que ell serà el guanyador del joc, que ja podem començar. Encara a dia d’avui els avis no ens han revelat el que va succeir aquella vetllada, estem per parlar amb en Julian Assange per veure si ell és capaç de revelar-nos-en l’entramat. Algun dia parlarem dels inexpugnables secrets avis-néts.

Ara els descol·locats som nosaltres, toca fer tota la producció del joc, l’Arlet compra uns pots ben xulos i se’n va al banc a canviar 100€ en monedes de 50 cèntims però resulta que, pobrets, els senyors del banc tenen un dia concret per entregar canvi,  no en deuen tenir disponibil·litat diària (ara els renecs els deixem anar els grans, sense que ens senti el petit). Vatua l’olla tu, ara que volíem arrencar ben ràpid, no tenim els calerons.

Plantegem el fet tot sopant i acordem començar sense els diners a l’espera de tenir-los,  van passant els dies (de divendres a dimecres de la setmana següent) i ens adonem que les paraules mal sonants van disminuint, no fan falta càstigs monetaris, ni advertiments, només felicitacions pel fet de l’autocontrol i censura que el mateix Cesc s’imposa.  Decidim que no anirem a buscar els diners i li comuniquem que dipositem tot la nostra confiança en ell.

Hem passat gairebé sis mesos molt ben controlats, evidentment amb  relliscades totalment tolerables, salvades instantàniament per una rialla per part seva buscant la nostra  complicitat i si ha vist que aquesta acció no ha estat suficient ha desplegat la tècnica Àvia (ensenyada, practicada i pulida amb la seva àvia materna), consistent en; una vegada ha dit la paraulota fa veure que se l’empassa i així desapareix. Val a dir que el tio hi té força art i hi ha vegades que no podem fer una una altra cosa que riure tots tres. Tot i això hem de seguir pel camí de  l’objectiu inicial, polir el vocabulari.

Des de fa un parell de setmanes dóna la sensació que s’ha desviat del bon camí i sembla que tornem a anar una mica pel pedregar, tornen a baixar les paraulotes amb massa fluidesa, caldrà tornar a incidir, inicialment amb el do de la paraula i el convencimient, per reconduir la situació i si així no en sortim, treure'm la pols a l’artilleria que ja teniem preparada al seu moment i també redactarem alguna instància , besamano, muy señor mío… per tal de que els senyors que ens guarden els caleronets tinguin a bé donar-nos 100 eurets en bocinets de 50 cèntims i començar el joc que hem comentat abans.







diumenge, 15 d’abril de 2018

Situem-nos

Tal i com ja he explicat al post anterior i a l’entradeta del blog, m’he trobat fent de pare sense ser-ne. Fàcil no ho és, però posant-hi ganes intentem que com a mínim sigui una mica divertit. Ja portem un temps convivint, estic aprenent una pila de coses que estan revolucionant la meva vida en positiu i que m’agradaria compartir; altruísticament -per si algú es pot beneficiar de les solucions als problemes que van apareixent- i egoistament -perquè algú ens tiri un cable quan no sapiguem per on agafar alguna situació.

L’aventura va començar fa cosa de gairebé un any, vaig passar de viure sol i fer el que volia sense l’obligació d’haver de donar massa explicacions, a compartir una pila d’hores, cada vegada més,  amb l’Arlet i el seu fill Cesc.

Abans de ser parella, ja feia més d’un any i mig que ens coneixíem amb l’Arlet, però amb en Cesc justet un any. Ja havíem compartit una esquiada i una pila de rialles provocades per un estrany àlbum de cromos de futbol. I vulguis que no, com que amb el marrec ja ens portàvem bé  sembla que tot plegat hauria de ser força planer.  Sembla ser, que ell en alguna ocasió ja li havia proposat a la seva mare que se m’emportessin cap a casa. El comentari em va fer il·lusió però, val a dir, que també vaig tenir una mica sensació de joguina nova.

L’Arlet és una marassa d’aquelles capaç d’estar-se del que calgui, per tal de que aquells qui l’envolten estiguin i se sentin bé, amb una envejable capacitat per adaptar-se a les propostes d’oci que els dos borinots que té a casa, proposen sense treva.  

Al Cesc el definirem com un xulo amb un cor tan gran que moltes vegades l’arriba a col·lapsar. Sembla una contradicció que una persona, tant actuï amb una sobramenta que gairebé converteix a l’irritant Cristiano Ronaldo amb el mindundi del Ferran Adrià que apareixia al Polònia, com sigui capaç de donar el que calgui per fer content a algú.  

És un nano amb uns valors molts ferms, no pot amb la traïció, injustícia ni mentida, no porta massa bé  l’agressivitat verbal i/o física, maneres de pensar que m’agraden. Però, en canvi fa baixar les paraules gruixudes a raig fet, cosa que pel que he anat veient no és un problema individual doncs, és el tracte que es dispensen entre els nanos de la seva edat. Jo arribo a dir en un any, una desena part de paraulotes  de les que ells es deixen anar sense complexes en una hora i als vuitanta anys encara estic arreplegant bocins de dents i reconstruint-me la boca (ei,  ara no us imagineu que a casa em pegaven, només és una manera d’expressar el malestar que hagués provocat el fet de les paraulotes. Tot i que alguna carícia dolorosa per tal de col·locar-me a lloc i que ara agraeixo, també va baixar).

Per mi, veure vint-i-dues persones amb calces curtes darrera d’una pilota, fins ara, era  el millor somnífer que  existia, en canvi per ell és mitja vida o més. Sort que sembla que pedalar també li va agradant i aquí ja tornem a coincidir.

Com veieu tenim diferències notables i sortosament també molts punts de contacte. Pensem, desitgem i lluitarem amb el màxim d’actitud positiva, empatia i assertivitat per aconseguir posar-li a l’abast, totes aquelles  eines que necessiti, per tal de que pugui viure feliç, es trobi amb el que es trobi i topi amb qui topi durant la seva vida.


Som-hi, ens en sortirem!


dijous, 12 d’octubre de 2017

Ei, que després de la tempesta sempre ve la calma!

Si us he de ser sincer  gairebé no tinc ni idea del perquè estic muntant aquest blog. Tot plegat ve del bon rotllo que encara mantenim amb la meva primer ex dels 18 anys (en dono fe, és possible tenir una molt bona relació amb una ex parella i que el més sexual que ens pugui unir siguin els dos petons del “hola que tal com va tot?” i els dos més del “àpali, ja ens veurem”). Sempre hem anat estant al corrent de les vicissituds viscudes per cadascun de nosaltres i un dia, tot sopant, aprofundint en les garrotades amoroses d’ambdós (exceptuant la comuna... teníem 20 anys i no en sabíem més) agafa les estovalles de paper del bar i fent un ‘Reixach style’ amb el contracte del 10 del Barça, dibuixa un esbós amb les directrius que ella considera imprescindible per tal de que escriguem un llibre sobre la meva vida amorosa i la pedra amb la que reiteradament m’encasto.
Inicialment la idea m’agrada i començo a donar-hi voltes però, el moment emocional en el que em trobo no em deixa estar suficientment serè per materialitzar-la, doncs estic apunt de tornar a abraçar violentament la famosa pedra.
Una vegada recuperat de la destrossa de l’impacte (sí, he tornat a menjar-me-la)  recupero la idea inicial del llibre però, parlar de sentiments amorosos ara mateix se’m fa massa dur i possiblement deixaria anar alguna bestiesa evitable.
Emocionalment més estable començo una relació amb l'Arlet, mare del Cesc. A mida que passen els dies i em vaig adonant de tot el que suposa actuar de pare sense ser-ho, em va passant pel cap explicar les vivències, els canvis que suposa, els aprenentatges del dia a dia, penso que pot estar bé canviar la temàtica i exposar el que va passant bàsicament amb la relació que se’ns planteja al nano i a mi. Parlo amb mare i fill i els hi apunto el que porto de cap. Tot plegat els hi fa il·lusió i una mica de vergonya a parts iguals, però n’hi donen el vist i plau.  Automàticament  li plantejo el canvi d’argument a l’ex, inicialment no respon i penso “ja no anem bé”, però què caram, començo a redactar i li ensenyo. Li agrada!

I aquí estem, explicant el que ens va passant amb l’objectiu de que els que ens trobem en situacions similars ens puguem ajudar.

Cap a dormir amb tranquil·litat

Quan veus al Cesc així d’entrada i sense coneixer-lo pots pensar, quina pinta de sobrat que té aquesta nano, però a mida que t’hi acostes ...