Ei, que després de la tempesta sempre ve la calma!
Si us he de ser sincer gairebé no tinc ni idea del perquè estic muntant aquest blog. Tot plegat ve del bon rotllo que encara mantenim amb la meva primer ex dels 18 anys (en dono fe, és possible tenir una molt bona relació amb una ex parella i que el més sexual que ens pugui unir siguin els dos petons del “hola que tal com va tot?” i els dos més del “àpali, ja ens veurem”). Sempre hem anat estant al corrent de les vicissituds viscudes per cadascun de nosaltres i un dia, tot sopant, aprofundint en les garrotades amoroses d’ambdós (exceptuant la comuna... teníem 20 anys i no en sabíem més) agafa les estovalles de paper del bar i fent un ‘Reixach style’ amb el contracte del 10 del Barça, dibuixa un esbós amb les directrius que ella considera imprescindible per tal de que escriguem un llibre sobre la meva vida amorosa i la pedra amb la que reiteradament m’encasto. Inicialment la idea m’agrada i començo a donar-hi voltes però, el moment emocional en el que em trobo no em deixa estar su